Estem amb Pepo Ruiz Jover, realitzador del documental “Jo no he estat mutilada” i “Punne” (Albino), obra amb què va ser guanyador de la passada edició del Festival Internacional de Cinema i Drets Humans.
Quina experiència i records et vas emportar de la passada edició?
La veritat és que els records van ser molt bons. El Festival va tenir una gran acollida entre els assistents. Durant les projeccions de “Punne” i “Jo no he estat mutilada”, la sala va estar plena d'un públic molt actiu que no va dubtar a preguntar, a preocupar-se per conèixer més sobre la precària situació que hi ha en alguns països. Durant les xerrades amb mi com a director, vaig poder compartir amb ells la meva feina i la meva experiència en de rodatge tombant la barrera que una pantalla genera entre el públic i el seu director. L'organització va ser estupenda i la qualitat dels altres documentals va ser impressionant.
Amb quin moment o escena et quedaries de “Punne”?
No tinc cap escena preferida, totes tenen una cosa que m'agrada. Però si n'hagués de triar una, seria l'última, Papa Drame es reafirma en allò que vol, sense importar quina és la seva condició i la seva difícil situació com a albí. Hi ha esperança i fe.
A més, has realitzat altres documentals de temàtica social a diferents parts del món. Quin és el que t'ha marcat o influït més en la teva vida professional i com a persona?
Tots els projectes sempre et marquen i sempre aprens alguna cosa, és part de la màgia d'aquest món: Mai no deixes d'aprendre. T'adones que el Món és molt petit i alhora molt gran, que tots som iguals i alhora tan diferents en costums.
A cada localització deixes un trosset tu allà, amb la gent que coneixes, com una empremta al lloc que també et marquen a tu com a persona. De les 6 vegades que he estat a Àfrica per exemple, mai no em deixa de sorprendre, l'hospitalitat, els valors, els somriures… A nivell professional, cada dia és un repte. No és fàcil intentar donar a conèixer la violació de drets que hi ha al voltant del Món, com tampoc ho és enfrontar-t'hi. El que més reconforta és veure la feina acabada, i un públic que has ajudat a adonar-se que cal sortir de la zona de confort, que cal fer alguna cosa pels altres. Punne em va mostrar la cara amable d?una situació alarmant per als albins. Em va permetre conviure amb ells i sentir un indici del que ells senten.
Què penses què et va portar a realitzar projectes com ara «Punne»?
En realitat crec que va ser “Punne” qui em va triar a mi. Va ser una sèrie d'esdeveniments els que com un vaixell em van portar a fer el documental. Anys enrere vaig estar investigant, fent pressupostos, redactant el projecte, viatjant al Senegal… Però va ser sens dubte la confiança que la Fundació per la Justícia va dipositar en les meves habilitats per completar aquesta inquietud. Sense la Fundació per la Justícia crec que “Punne” no hagués estat possible.
En quin projecte estàs treballant ara?
Estic treballant en diversos projectes, concretament a la recerca de finançament. D'una banda, m'agradaria fer alguna cosa a Egipte o Síria sobre la persecució religiosa. D'altra banda, s'ha obert una finestra per fer diversos documentals al Pacífic, a les Illes Cook.
Què destacaries del Festival Internacional de Cinema i Drets Humans de València?
És una gran iniciativa sana per a la societat i beneficiosa per a aquells que pateixen una violació dels seus drets. Des del meu punt de vista professional crec que informar la societat és responsabilitat dels professionals de la comunicació. Plataformes com ho és el Festival Internacional de Cinema i Dret Humans, permet que aquesta informació arribi al públic de manera efectiva i prengui una decisió respecte a un tema determinat. És sens dubte un esdeveniment cultural de gran difusió que amplia la perspectiva social del Món i que enriqueix el panorama cultural valencià.